Al llarg de l’últim any és possible que hàgiu trobat el nom d’Espai en Blanc en contextos tan diversos com els crèdits de la pel•lícula El taxista ful, la convocatòria d’unes trobades al Bar Horiginal o la publicació d’un llibre-revista de “materials per a la subversió de la vida”, que va donar peu a les jornades Dies de vida i política que es van celebrar a la Facultat de Filosofia de la UB a finals de novembre de 2006. Algú es preguntarà, potser, qui i què hi ha darrera d’aquest espai en blanc. Què el mou i a què respon. Quina relació té amb l’exercici de la filosofia.

Aquest espai va esquerdar les nostres vides l’any 2002, quan una sèrie de gent vinculada tant a la filosofia com a les lluites socials que tenien lloc principalment a Barcelona, vam escriure un manifest en què apostàvem per “fer de nou apassionant el pensament”. No buscàvem una aventura personal ni intel•lectual. Perseguíem articular, col•lectivament, aquella relació amb el pensament en què un s’hi juga alguna cosa. Trencar les premisses del que impedeix pensar vol dir trencar el cercle ja sigui d’indiferència ja sigui d’autosatisfacció en què tan fàcil resulta protegir-se. Vol dir una cosa tan senzilla i tan fonamental en l’exercici filosòfic com ser afectat pel que es pensa; subvertir la pròpia vida, alterant les coordenades en què aquesta s’explica, es pensa i s’exposa.

Fer de nou apassionant el pensament és, per tant, una operació inseparablement íntima i política que actua sobre les condicions en què es produeixen, es comparteixen i s’encarnen les idees. Al llarg d’aquests últims quatre anys d’experimentació guiada per aquest objectiu i per aquest desafiament, podríem dir que aquesta operació inseparablement íntima i política s’ha de desplegar, almenys, en tres plans:

1) Fer col•lectiu el pensament.

La filosofia es presenta, convencionalment, sistematitzada en corrents i escoles que pivoten entorn de noms propis. Obrir un espai en blanc no és fundar una escola ni constituir simplement un grup sinó construir una caixa de ressonància per allò d’anònim que hi ha en el que som capaços de pensar. És desplaçar el pensament filosòfic del règim de propietat en què normalment es desenvolupa (l’autor, la cita i el comentari en són les màximes expressions) a un règim d’amistat basat en la generositat. Més que amor al saber, la filosofia ha de ser un saber en amistat. I això implica coordinar la pròpia soledat, sempre irrenunciable, amb la dimensió col•lectiva i compartida que té qualsevol relació amb el pensament quan aquest es mesura per la seva capacitat d’obrir problemes que ens afectin. Així, pensar sempre és, d’alguna manera, fer una experiència del nosaltres. Des d’aquesta experiència la intimitat que compartim es torna política, perquè deixa de remetre a l’espai privat de la consciència que es posa davant del món. El pensament es fa món, obre un món. Des d’Espai en Blanc experimentem amb les diferents formes de dur a terme aquesta col•lectivització del pensament: en l’escriptura que, col•lectiva o signada individualment segons el cas, pren sentit gràcies a les pràctiques de crítica, intervenció i creació que travessa i amb les quals es relaciona; en la discussió, per a la qual hem inventat diferents formes d’encontre, com les trobades al Bar Horiginal (2006) o les diferents jornades que hem organitzat, en què l’objectiu no és l’exposició juxtaposada de les pròpies idees i opinions, com a les tertúlies mediàtiques o als congressos acadèmics, sinó tot al contrari: buidar-nos de les posicions preconcebudes per a perseguir junts el fil d’una interrogació que ens confronta a un no-saber compartit; i finalment en l’acció, ja que no entenem el pensament com un moment separat de la pràctica. Col•lectivitzar el pensament no és crear un comitè de savis sinó posar en marxa processos i dinàmiques capaces de connectar amb el que passa i, sobretot, amb el que pot arribar a passar.

2) Desinstitucionalitzar la filosofia.

Vint-i-cinc segles després del seu naixement, la filosofia segueix sent un camp de batalla amenaçat per la institucionalització de les seves instàncies de reconeixement i legitimació. Ho va ser des d’un començament i a cada temps li ha correspost trobar les seves pròpies maneres de combatre i desbordar aquestes amenaces. Més que refugiar-nos en la història, doncs, un dels desafiaments que cal afrontar avui és el d’analitzar i superar les formes en què es troba institucionalitzada la producció filosòfica en el nostre context social. Enfront dels espais i els protocols reconeguts per l’acadèmia universitària per una banda i pel mercat editorial i mediàtic per l’altra, cal que tornem a formular les preguntes: on es pot pensar? Qui pot pensar? Són les preguntes que retornen la imprevisibilitat del pensament, la seva força intempestiva i creativa, la seva capacitat crítica. Organitzar una “filosofia de guerrilles” que apareguin on menys se les espera és potser una de les respostes més decisives que pot donar la filosofia en el marc de la societat del coneixement. Avui la filosofia no ha de lluitar contra la ignorància, l’absència d’idees o l’obscuritat de la superstició: se les ha de veure amb la producció contínua i avasalladora d’idees òbvies que impedeixen pensar. Per desgràcia, la Universitat no està al marge d’aquesta inflació de discurs esterilitzador. Gens al marge. Per això tampoc no la podem deixar de banda. Cal intervenir-hi, atravessar-la, remoure-la. Dins i fora d’ella, des d’Espai en Blanc ens hem posat sempre el problema: què vol dir avui prendre la paraula? Quins nous contextos de pensament cal crear i com intervenir en els que ja existeixen perquè la paraula que pronunciem tingui sentit i no ens caigui de la boca? Aquest és un problema-guia per al qual no hi ha solucions, sinó la decisió insistent de continuar experimentant, parlant, escrivint, fins i tot quan entre les nostres paraules sentim la incomoditat del silenci i del sense-sentit.

3) Repensar la idea d’intervenció.

Si una de les amenaces per a la filosofia és la seva institucionalització, un dels seus perills és la seva guetització en cercles tancats de tècnics i especialistes. L’”expert”, figura estrella del discurs públic contemporani, també ha colonitzat l’espai filosòfic, quan precisament aquest va néixer del seu qüestionament, pronunciat des dels carrers d’una ciutat llunyana. L’expert té un llenguatge, un reconeixement, un objecte de coneixement i una tribuna. No intervé ni s’exposa. Si el pensament filosòfic vol tenir algun paper decisiu en el món que ens toca viure no pot caure a la temptació acomodatícia de produir experts, sinó vides disposades a trencar-se, gent que faci de la seva vida un desafiament. Des d’aquí es pot replantejar què vol dir, avui, intervenir. L’última figura que podem tenir com a referent és la de l’intel•lectual. Però l’intel•lectual pertanyia a un món cultural i a una classe social que feien circular el seu discurs i a l’hora el posaven com una pantalla davant del món: el reflectia i podia diagnosticar, des d’un lloc reconegut, les vies possibles d’intervenció. Avui aquest lloc no existeix. El món cultural que fa possible la figura de l’intel•lectual és només un miratge mediàtic. El regne de l’opinió neutralitza qualsevol via d’intervenció. Des d’Espai en Blanc hem apostat, doncs, per abandonar la figura de l’intel•lectual i aventurar-nos en una “terra de ningú” on puguem formular la pregunta per la intervenció en tota la seva radicalitat: com formular un discurs que tingui efectes de realitat? Com fer que un programa de subversió no sigui precisament això, una mera declaració programàtica?

Dèiem al principi que fer apassionant el pensament, jugar-s’hi alguna cosa, passava per trencar els cercles d’impotència i d’autosatisfacció en què tan fàcil i còmode resulta refugiar-se. Aquesta carta vol ser una invitació a donar aquest salt, a fer vostres algunes de les preguntes que en aquestes línies i al llarg dels últims anys hem intentat compartir a Espai en Blanc. Podem anar junts o no en aquesta recerca, en aquest desafiament. No és el que compta. L’important és que no ens quedem quiets, ni tristos ni porucs.