Contenido →

03.09.2013

[ ‘ba sa λo ]
Crónica de una construcción terrorífica de la identidad nacional a través de la deconstrucción terrorista de la misma

Primer hito. Barcelona, 1980.

En una escuela católica, dos niñas pecosas y agresivas me acorralan. Han observado con sorprendente acierto que no sé usar un cagatió, que mi familia habla una lengua galaico-sospechosa y que no paso los veranos en el apartamento de Calella ni en la casa del Empordà. Estoy comiendo un bocata de chorizo acorde a una identidad que aún ignoro pero que ellas, consumidoras de fuet, me revelarán en breve. «¡Charnega de mierda!». Dieciséis letras que caen como una maldición y que, en un acto de poética simetría, agradezco cubriendo sus rostros nacionalmente perfectos con tropezones de chorizo regurgitados.

Envestida de mi primera identidad nacional, decido de inmediato traicio-narla.

Treballo amb passió el meu català normalitzat lingüísticament fins al més mínim accent obert, fins a la més esquerpa vocal neutra, per tal de convertir-me, d’entre la púrria, en la més púrria de totes. Les costellades a les Planes seran el meu primer escenari terrorista. Envoltada de xarnegos i xarnegues deixo que la velaritat de les meves eles i la sonoritat de les meves esses em contaminin el castellà de barriada. I a cada ele que allargo, al meu voltant es fa un silenci incòmode. «Pero esta muxaxa de qué casa é?» pregunta una senyora amb bata de quadres a la seva filla, mirant-me totes dues amb sospita. «Ehta?», li respon amb el disgust estampat als llavis i els braços indignats creuats sobre els pits, «ehta e de los Vasallo, gallega de toa la vida, solo que ella se hase la catalana». I un gran sospir certifica el seu fàstic per la meva mutabilitat i la meva primera condició d’apàtrida.

Segona fita. Ourense, 1993.

De vacances a la terra d’expulsió, la meva família natural es reuneix al voltant d’una taula gallega per adelitar-se en la morriña i l’amargor de les seves vides migrades. El ritual inclou cantar a crits A Rianxeira, atepeir-se de lacón con grelos, beure fins a crebar queimada (ells) i licor cafè (elles) i despotricar, en conjunt, de la catalanitat aliena i de la mala vida pròpia. M’ho miro tot amb la mateixa fascinació amb què em miraré anys després els documentals sobre pigmeus, mirada que emprenya en gran mesura la meva consanguinitat. Estic, però no acabo de ser. El meu cos pertany a La Família, però… i la meva ànima?, es pregunta el meu pare maligne mentre mossega, robertdenirament, un ou dur. Les converses familiars tenen una peculiar tendència a fixar-se en la renegada, i a l’hora de les postres ja sóc el centre de totes les ires. «Fala galego!», m’exigeixen. «Beu queimada!», «gaudeix del lacón con grelos!», «decideix-te!», «defineix-te!».

El meu pare, roig de ràbia i de licor, m’apunta al cap. «Pero ti que carallo es, ho?». Sense esperar cap resposta, salta sobre la taula, aguanta la pilota, entra per darrera, continua, canvia cap a l’esquerra, juga paral·lel, s’acosta a la frontal… I m’hauria fotut un gol preciós en tots els morros si no hagués estat per un oportú atac de cor que el fulmina sobre la taula mateixa, deixant-lo mort entre plats de pop i sons de gaites.

Les seves darreres paraules són: «Esta puta filla saíunos polaca!».

[El patriotismo cruzado, especialmente el que da por converger en mí, me agobia en exceso. Foto el camp. Abandono el/els/los país/països/países y durante unos años vivo en paz y sin ser gran cosa, indiscutidamente guiri. Pero olvido al fin qué significa estar aquí y regreso a la Barcelona post-olímpica para instalarme en una especulante barraca vertical, encantadoramente infesta.]

Tercera fita. Barcelona, 1997.

Tot just renacionalitzada, una peixatera del mercat de Sant Antoni m’atén en castellà. Trec de sota la màniga les meves eles velars i les meves esses sonores, i es fa el silenci.

— Ai, nena –m’observa tota esverada–. T’he vist tan alta i tan rossa que et feia estrangera!

— No, senyora –responc amb dignitat– les catalanes em dieu xarnega.

La peixatera eleva el ganivet al cel. Ella és l’Estàtua de la Llibertat, el taulell és el Hudson i l’Escolania de Montserrat que sorgeix per darrera és l’skyline. Obre els brasos nacionals i el seu pit, tacat de sang de lluç, s’ofereix a acollir-me al si de la mare pàtria.

— Nena, guaita al teu voltant. Tu ja ets de les nostres!

Jo, Vasallo de tota la vida, amb una esse simple i sorda com ella sola i amb un ieisme gran com la Sagrada Família o el Camp Nou, em quedo astorada.

Saco la katana que casualmente llevo colgada y rebaño sin esfuerzo alguno a la pescatera y al virolai. Giro sobre mis talones, maldiciendo mi mala suerte y cagándome en la asimilación de las narices que no me deja vivir una periferia en paz.

— Qui collons m’ha tret el lloc?

Descobreixo que durant els anys d’exili han aparegut uns altres molt més altres que jo mateixa, com una infinitat de bolets marrons amb unes dents massa blanques per ser veritat: els moros… que, com bé confirma Pujol, a força de no voler-se integrar, han fet de mi una maleïda catalana com cal.

Quarta fita. Mercat de Música Viva de Vic, 2005.

Després d’una nit intensa ballant-me un concert fabulós, faig un comentari del tot innocent i ben comú al mig d’un grup de periodistes i coses semblants: «La Troba Kung-Fu és el grup català de l’any». En sentir les meves paraules, un graciós professor universitari, putero i agressiu com una mala cosa, entra en estat d’ira compulsiva contra mi, la meva raça, els meus cognoms, els meus gustos musicals i la mare que em va parir. «Cumbia, Vasallo, això és cumbia!» crida fóra de sí i assenyalant-me amb el dit com qui assenyala les tropes de Felip V assetjant el castell de Cardona. «Vosaltres heu portat la cumbia a la nostra terra!». I com que no estic d’humor per preguntar qui som «nosaltres», li foto un tir de trabuc al mig del front i deixo que la seva sang, nodrida per set generacions de cognoms amb accents oberts, s’espargeixi per l’històric Mercadal de Vic.

Cinquena fita. Facebook, qualsevol dia després de l’11 de setembre de 2012.

Faig un assaig sobre la terrorificació dels discursos, escrivint al mur de Facebook, enmig d’un ambient afartat de patriotismes inflamats, la meva frase bonrollera i transcultural de sempre:

«Jo no crec en les fronteres»

And, entremig d’un fotimer d’insults referents a la meva sexualitat, la professió de la meva mare, la meva intel.ligència i el diàmetre de les meves caderes, la resposta guanyadora is…. (moments d’emoció)

Un molt amable company de feina, si més no fins el moment de dir-me: «Sota aquest argument us esteu amagant els que sou profundament espanyolistes».

Espanyolista: 1 adj. i m. i f. [LC] [SO] Partidari de l’uniformisme polític dins d’Espanya.

Espanya.

España.

¿España?

¿Es la tierra de Soria árida y fría por las colinas y las sierras calvas verdes pradillos cerros cenicientos?

¿Cuenca toda de plata quiere en ti verse desnuda y se estira de puntillas sobre sus treinta columnas?

¿Valladolid de lágrimas sois valle y no quiero deciros quién las llora Valle de Josafat sin que en vos hora cuanto más día de juicio se halle?

¿Y es que Andalucía es una señora de tanta hidalguía que apenas le importa «lo materiá»?

Després de 30 anys d’aguantar identitats nacionals indesitjades, això ja és massa! Ara ni sóc l’altre d’un vosaltres, la ciutadana a mitges o a quarts, la quota d’acollida, la normalitzada. Ara sóc, directament, el més enllà.

Darrera etapa. Barcelona, avui mateix.

Arrossego per la plaça Espanya (consti que el nom no l’he escollit jo) un carret robat del Mercadona carregat de roba, calimotxo, llibres i molta cumbia catalana.

Simeón l’Estilita va passar-se 37 anys enfilat a una columna d’Alep. Cósimo Piovasco, el baró rampant, va pujar als arbres un 15 de juny de 1767 i ja no va baixar mai més, com tampoc no va baixar de la seva estaca en Said el Pessoptimista.

Amb aquests referents en ment, pujo, no sé ni com, a una de les Quatre Columnes «amb capitells jònics que reprodueixen les que van ser aixecades l’any 1919 per l’arquitecte Puig i Cadafalch», segons m’informa la molt assenyada «viquipèdia amb be baixa». Escullo la columna més de l’esquerra (no sigui cas que, a més d’espanyola, em cregeu també pepera) i m’hi assec.

No estic pas sola aquí dalt. Com el baró rampant, també trobaré comunitats de gent enfilades a les columnes, als arbres, a les teulades: habitants d’unes perifèries que ens hem quedat sense lloc. Baixeu, bajad, baixade! ens criden unes i altres, totes amb els mateixos estúpids arguments. Nosaltres, esses sonores, el·les geminades, eñes, es obertes i tancades, crucificades, exiliades, fastiguejades, revoltades, no baixarem. Miro les meves companyes d’exili i, commoguda per la gesta heroica d’estar sense pertànyer, per la resistència emocional a ser engolides per un amor terraqüi que, senzillament, ens la pel·la, em poso a xiular l’Always look at the bright side of life. Els Monty Python com a refugi espiritual, com a única explicació possible, mentre per sota nostre, als carrers de la futura capital de l’imperi empresarial, volen pilotes de goma, es cremen banderes, es criden himnes i els ridículs messies desvien la ràbia cap a les formes, mentre el fons, l’enemic comú, resta tranquil, inqüestionat i pixant-se de riure de nosaltres i de tot plegat.