20.07.2011
Això és una invitació a lluitar juntes.
L’experiència del Banc Ocupat i la vaga general de setembre del 2010
Del 25 al 29 de setembre del 2010, s’obrí un laboratori polític en una ciutat on semblava que res no podia escapar de la neutralització. Durant cinc dies, milers de persones ocuparen i habitaren l’edifici més cèntric de Barcelona, l’antic Banco de Crédito Español de Plaça Catalunya, en una acció orientada a pensar juntes la vaga general del 29 de setembre. Aquell gest desbordà als mateixos col·lectius que l’havien promogut, i obrí un espai polític on emergí aquell malestar social que es trobava coagulat pel dispositiu paral·litzant de la “crisi”. Un malestar ofegat en les ràpides vides individualitzades, enrampades per la mercantilització, pautades per un espai públic sobredeterminat. L’interrogant que propulsà l’ocupació del Banc (“Quina és la teva vaga?”) fou capaç de sotragar l’impasse polític en que es trobava la ciutat. El Banc Ocupat foradà les denses malles de la indiferència i la resignació; facilità la trobada de diferents formes de resistència, agermanades en una nova col·lectivitat. Destarotant i expandint els esquemes d’allò possible, en el Banc s’hi afirmaren noves capacitats mancomunades de dir i de fer, es creà una altra realitat capaç d’esquerdar la realitat capitalista. Fou, com s’afirmà, “una potència que aparegué”, i la intensitat política que s’hi experimentà aconseguí electritzar els barris de la ciutat i dotar a la vaga del 29S d’una combativitat inesperada per tots. Per què s’apostà per una intervenció en forma de pregunta?
La crisi… del moviment social
“Les que eren explotades a les fàbriques dels setanta afrontaren la crisi que destruí les formes autònomes d’organització obrera. Les que sobrevisqueren als vuitanta foren violentades amb la crisi de l’atur i l’heroïna. Les generacions dels noranta respongueren a la crisi d’un treball precaritzat. A inicis del nou segle la mercaderia tot ho corrompé i fracturà la nostra vida en una perpètua crisi. Avui en boca de tots els que poden parlar apareix la paraula Crisi. Nosaltres la mastegàvem des de sempre”.
Publicació Quina és la teva vaga? Setembre 2010
A Catalunya, la crisi global del 2008 impactà de forma virulenta en un social desarmat. Els successius moviments que havien ofert certes resistències des de mitjans dels 90 havien estat desarticulats amb la pujada d’uns governs que ara aplicaven un neoliberalisme tenyit per la retòrica “d’esquerres”. El cicle de lluites autoorganitzades, nascut al voltant de les okupacions de centres socials, que proliferà fins les mobilitzacions -d’abast mundial- contra la guerra d’Iraq (2003) i contra l’actuació del PP en els atemptats de Madrid (2004), havia contribuit a expulsar la dreta del Govern català i espanyol, a costa de perdre una centralitat política que tenia, segurament, no només a causa dels seus mèrits. A Barcelona, pretesa punta de llança del capitalisme del coneixement, i en realitat ciutat-empresa basada sobretot en l’especulació immobiliària i el turisme, havien sobreviscut al canvi de cicle institucional certs intents de problematitzar la ciutat mercantil/seguretària, com les lluites contra el Forum 2004 (“el capitalisme amable”) o les oposicions a les ordenances del civisme del 2005 (“capitalisme punitiu”). Fins i tot, havien esclatat lluites importants com la que s’erigí al crit de “No tindràs cas en la puta vida!”, el 2007, respecte el problema de l’habitatge. Malgrat aquestes tremolors socials, i de l’existència difusa i poc coordinada de projectes territorials al llarg de la ciutat, la incapacitat d’erigir una oposició frontal als plans de la reestructuració capitalista a partir de la crisi era manifesta. Que els governs que havien de gestionar la reestructuració controlessin els aparells de la “cultura d’esquerres” -mitjans de comunicació, sindicats majoritaris, tercer sector, ongs, etc- reduia l’espai politic dissident a uns mínims històrics, i sentava les bases perquè les poblacions afectades per la crisi optessin per sortides individuals, terapèutiques o directament xenòfobes.
Aquell fou un context de crisi dels moviments socials, en tant que es demostraren els limits d’unes propostes que, malgrat anar organitzativament més enllà dels partits politics, igualment tenien com a intelocutor final l’Estat -no la comunitat social autoorganitzada- i la reivindicació com a horitzó -no el procés autoinstituent. Per altra banda, el reflux de les formes disruptives dels moviments dels 90 propicià el renovat protagonisme de formes més ideologitzades i arcaiques (l’extrema esquerra) i tot plegat sentava les bases perquè qualsevol aposta per l’acció col·lectiva, que cerqués anar més enllà de la pròpia experiència o la localitat, quedés empantanegada en la impotència. Ens trobàvem en el que alguns companys han denominat impasse, o “l’encallament de les dinàmiques d’innovació d’allò polític, que ens llença a un espai de consistència fangosa i a una temporalitat en suspens” (Colectivo Situaciones).
Trencar l’impasse
No obstant, a la tardor del 2008, a les universitats catalanes s’intensificà l’ebullició contra els plans europeus de mercantilitzar la universitat (EEES o Pla Bolonya) i s’ocupaven les facultats i el rectorat de la Universitat de Barcelona durant 4 mesos. Una nova fornada d’activistes prenia la iniciativa, i més enllà del No a la mercantilització de l’ensenyament superior, es gestaven dinàmiques d’autoorganització que transcendien els limits del reformisme estudiantil, doncs plantejaven formes de relacionar-se autònomament amb el coneixement i la comunitat. Les lluites estudiantils assembleàries foren, finalment, gestionades com un problema d’ordre public, i el 18 de març del 2009 centenars d’estudiants van ser desallotjats de les universitats. Aquella mateixa nit, la manifestació de protesta fou novament represaliada, però la violència de la policia, els centenars de ferits i les detencions massives foren un senyal d’alerta per a diferents sectors socials. Així, el 26 de març es convocà una nova manifestació, amb l’assistència de més de 20.000 persones, que contràriament al que esperaven els cossos policials, escapà d’un centre bunkeritzat per la policia i, sobretot, d’un context mediàtic blindat pel discurs prefabricat ad hoc pels mitjans de comunicacio de masses. La manifestació es dirigí a un dels barris de la ciutat, on es rebé als estudiants, professorat i treballadors des del propi control del territori i dels significats de l’acció. Tant en els quatre mesos d’ocupacions com en la manifestació que acabà a Sants, es forjaren noves aliances per a la lluita social. Per fi semblava que el dispositiu empalagós i omnipresent de la “crisi” no era capaç de capturar la totalitat social, i per contra podien ser pensades i posades en pràctica noves resistències. Per fi semblava possible un imprevist politic que trenqués l’impasse, i s’iniciaren noves coordinacions, segurament un tant invisibles…
Al llarg d’aquell any, el Govern Zapatero inicià la liquidació de les polítiques socials amb què havia anunciat el seu segon mandat. L’eliminació de subsidis com els previstos per la Llei de dependència, dels xecs nadó, de les ajudes a l’habitatge; les rebaixes salarials dels funcionaris (que motivà les aturades i manifestacions dels treballadors del sector públic el 8 de juny del 2010), l’augment d’impostos indirectes i l’increment de tarifes elèctriques o del gas, contrastaven amb les mesures destinades a satisfer el gran capital, com la rebaixa de l’impost de societats, les privatitzacions d’AENA, o el perdó d’Hisenda a 1.500 persones que havien evadit 10.000 millons d’euros. Com a colofó, el Govern anunciava una nova reforma laboral, amb l’objectiu de facilitar la contractació i acabar amb el 20% d’atur. La recepta era calcada a les anteriors reformes del mercat de treball: precaritzar encara més l’ocupació i rebaixar els drets dels i les treballadores en ares a una menor taxa d’atur. La reforma, a més, augmentava el poder empresarial, retallant les prerrogatives dels comitès d’empresa i la representació sindical en les negociacions dels convenis.
Davant de la intensficació neoliberal del Govern, a Barcelona semblava que la combativitat es reactivava quan, en la manifestació del 1er de maig del 2010, convocada pel sindicalisme alternatiu i diferents col·lectius sota el lema “Contra les retallades socials, vaga general”, centenars de persones ocuparen un dels hotels més luxosos de Barcelona, al passeig de Gràcia, on una habitació pot costar 8.000 euros la nit. Durant la presa de l’hotel, viscuda com la possibilitat d’anar més enllà de l’escenifició de la protesta, s’hi afirmà:
Avui hem ocupat un hotel, demà serà la seu d’un banc, de la patronal, d’una constructora, d’un partit polític. La nostra crisi s’acabarà quan deixem de patir-la en solitud, de lamentar-nos des de la impotència, quan fem front a l’ofensiva capitalista, quan tinguem prou forces. Avui desitgem lluitar juntes, organitzar-nos i recolzar-nos, generar conflicte per aturar les retallades socials, mobilitzar-nos per a imposar els nostres interessos, empoderar-nos per a autoorganitzar el treball i repartir la riquesa, per aprendre a crear una economia social i solidària que foradi del capitalisme en els seus fonaments fins a extingir-lo. Avui hem vingut a menjar-nos la “crisi” dels rics, a sacsejar el carrer, a parlar a les que estan com nosaltres, a conèixer-nos en l’acció. Que rebenti el capitalisme.
Poc després, al juny, el Govern anuncià l’aplicació de la reforma laboral “hagués o no acord” amb els sindicats majoritaris, i a mitjans de mes CCOO i UGT convocaven la primera vaga general sota el govern Zapatero, després de 6 anys de “pau social”.
El 29 de juny, seguint la crida dels combatius conductors d’autobusos dels Transports Metropolitans, protagonistes de les exitoses vagues socialitzades de finals del 2007, es constituia l’Assemblea de Barcelona. Aquell dia, a les Cotxeres de Sants, es reuniren 400 “treballadors, estudiants, pensionistes i aturades”, per a posar en pràctica “mesures de resistència contra els atacs de la banca i la patronal”. S’entenia que les mesures d’ajust, la reforma laboral i la propera reforma de les pensions eren el major atac des del franquisme als drets de treballadors, pensionistes i sectors populars. “Mesures que deixen molt clar que el Govern, seguint el guió de l’FMI i de la Unió Europea, està decidit a que el pes de “la seva” crisi caigui exclusivament sobre les nostres esquenes”. La naixent Assemblea de Barcelona1 acordà treballar per una vaga general que tingués continuitat, amb un pla de lluita per aturar la reforma laboral, el pla d’ajust i la reforma de les pensions. Feu una crida a que es constituissin comitès i assemblees en els centres de treball i barris per a treballar de manera unitària, i convocà una nova Assemblea metropolitana pel 15 de setembre, a la plaça Universitat, per tal d’aprovar les mesures de lluita de cara a possibilitar un vaga no domesticada.
Quina és la teva vaga?
¿Com actuar en un context de vaga general? ¿Com incidir en una crida feta in extremis pels sindicats majoritaris, quan aquests estan plenament deslegitimats pel conjunt de la població, a causa de la seva vinculació estructural amb l’Estat? ¿Com participar en una vaga convocada per motius laborals/sindicals, quan el malestar que recorre la metròpolis no es conseqüència d’un factor concret sinó que es constitueix com la relació social per excel·lència? ¿Quin paper poden jugar els subjectes definits com a exclosos, i els foragitats efectivament o parcial del mercat de treball, els aturats, les treballadores domèstiques, els i les sense papers, els precaris? ¿Com escapar a una vaga general que obeia més a una correlació de forces sindical, que necessitava representar el dissens per tal de seguir mantenint la seva funció de control de la població assalariada? ¿Com intensificar el conflicte social sense fer de peons polítics a uns sindicats que temien desgastar el seu propi Govern, i convocaven una vaga a mitges? Com prendre partit? Com organitzar-se? Com “partir de la situació i no negar-la”? Com “fer-la consistent”?
Front els interrogants, la millor resposta era compartir la pregunta entre moltes:
Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi. Ens sembla una finestra oberta per a trencar la solitud amb què vivim unes vides entrampades en el pervers dilema de “o la precarietat o l’atur”. Ens sembla una ocasió per a començar a lluitar, o per a lluitar de nou.
Ens encanta la idea de vaga general, i el nostre cos demana fer-la. Però també coneixem els seus límits. Sabem que la gent treballadora -al llarg de la història- hem conquerit drets socials i hem millorat les nostres condicions de vida gràcies, també, a les vagues generals que van fer els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies.
Sabem que amb algunes vagues generals s’han aturat plans econòmics capitalistes que haguessin empitjorat, encara més, la nostra vida. Però també sabem que, avui, no totes i tots podem participar d’una vaga. Avui, a l’Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga.
A tots nosaltres ens encanta la idea de la vaga general. Però no sabem com fer-la. Quines són les formes de lluita que s’han de convertir en “la vaga dels que no podem fer vaga”? La vaga general la inventaren els i les treballadores fa cent cinquanta anys amb la idea que, aturant la producció, els patrons s’avindrien a millorar les brutals condicions de treball del naixent capitalisme industrial. O amb la idea, els més agosarats, que el propi capitalisme cauria quan els i les treballadores abandonessin junts i organitzadament el lloc de treball. Avui els sindicats majoritaris ens han convocat, per al 29 de setembre del 2010, a un vaga general per tal d’aturar una reforma laboral que ens agredeix a totes i tots. Nosaltres, els que no podem fer vaga, hi participarem: ja veurem com.
Però sobretot, els que no podem fer vaga hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l’economia dels poderosos, i que albergui formes d’ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.
Per mi una nova vaga és crear una cooperativa de treball o de consum. Per mi una nova vaga és un nou sindicat social que aturi els desnonaments. Per mi una nova vaga és una organització de treballadores domèstiques. Per mi una nova vaga és deixar de consumir mercaderies supèrflues. Per mi una nova vaga és una assemblea local on responguem als abusos empresarials del nostre barri. Per mi una nova vaga és deixar de mirar la televisió. Per mi una nova vaga és una organització que ens defensi als sense papers. Per mi una nova vaga és deixar de pagar junts els lloguers i les hipoteques. Per mi una nova vaga és lluitar pel transport públic gratuït. Per mi una nova vaga és…
Quina és la teva vaga?
Aquell interrogant ja havia estat posat en marxa per les feministes autònomes de Madrid en la vaga general del 2002, la que aturà la reforma laboral del Govern Aznar, i també s’havia transfomat en el crit “Quina és la teva guerra?” quan, en les mobilitzacions catalanes contra la guerra d’Iraq del 2003, s’ocuparen edificis per a problematitzar les guerres quotidianes imposades pel capitalisme. Amb aquells ecos, s’edità una publicació amb una tirada de 20.000 exemplars cridant a una vaga general que desbordés els sindicats majoritaris i on s’experimentessin noves formes de vaga: de consum, d’usuaris dels transports, d’hipoteques. I es convocà una manifestació el 25 de setembre del 2010. Dinamitzada per col·lectius autònoms de barris i assumida per l’Assemblea de Barcelona, 2.000 persones recorregueren el centre de la ciutat sota el lema “Que el desencís es torni ràbia”. La manifestació, realitzada en plenes festes de la ciutat, aconseguí burlar els dispositius policials, i en un esclat de potència i alegria subversiva s’entrà al Banc amb l’objectiu de fer-hi la casa comuna de les vagues socials i insubordinades.
La Mercè Prekària
Dissabte 25 de setembre del 2010, a les 17.00, a plaça Universitat: els i les treballadors d’avui, les precaritzades, les que estem en atur, vivint en un món d’alternatives possibles i impossibles convoquem a la Festa de la Mercè crítica. Una festa on els que no poden fer vaga la començaran a construir, on es visualitzaran les alternatives teixides a les assemblees dels barris de la ciutat i a l’Assemblea de Barcelona per la Vaga General i on es promet un espectacle sense igual. La festa dels que han deixat sense festa.
La Mercè aquest any és precària, crítica i està emprenyada. Les festes de la Mercè aquest any no poden obviar el context de crisi en què es celebren. El 25S es visualitzarà en aquest sentit un espai on aquells que han obligat a desertar dels sindicats d’ahir podran expressar-se, compartir i actuar: que neixi el moviment del 25! No entenem aquesta vaga com un espai d’èxit o fracàs de res dels seus objectius declarats, no entenem ni el 25 ni el 29 com a final o principi de res. La volem com un espai de visualització i de construcció d’alternatives reals, petites i grans, útils per un moment econòmic, polític i social, marcat per una profunda injustícia i hipocresia: els que han provocat la crisis són els protegits, els que la viuen la paguen.
“La Banca ens asfixia. La Patronal ens explota. Els polítics ens menteixen. CCOO I UGT ens venen. A la merda!”
El Banc Ocupat, amb els seus espais devastats i immensos, excessius com l’estomac d’una balena moribunda i panteixant per no haver arribat enlloc; les seves plantes infinites i foradades, la bandera pirata arriada a la torre, el desafiament onejant, el vertigen de la ciutat abastable, aparentment conquistada i tanmateix la certesa que la victòria seria efímera…
L’ocupació del Banc fou una crida pràctica. Les pancartes penjades, insolents, delimitaven clarament els antagonismes i convidaven a la trobada: “Només ens queda perdre la por”, “Això és una invitació a lluitar juntes: per una vaga social i salvatge”. A la primera tarda, es celebrà una assemblea multitudinària on els comitès de vaga barrials exposaren els plans de lluita. Es construí un gran mapa mural, on trobar punts d’organització: s’havien constituit una trentena de comitès amb la intenció de piquetejar la ciutat i aturar l’economia. Es passà la primera nit, i es feu evident la potència de l’acció: semblava que tothom esperava l’oportunitat per a trobar-se. Havia nascut el moviment del 25.
Un espai bancari al servei de la vaga
En aquest marc la nostra vaga és una crida a l’acció, a l’estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides. És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir.
Avui, a l’Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.
Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l’economia de les poderoses, i que albergui formes d’ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.
Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan. Juntes ho podem tot!
Comunicat del Moviment 25-S
Avui a les 20h s’ha alliberat l’antiga seu del Banc Espanyol de Crèdit per difondre la vaga del 29 de setembre. Ha de ser l’inici d’un cicle de lluita continuada per acabar amb els abusos a les que ens estan sotmeten els bancs, el govern i els sindicats CCOO i UGT. La pancarta penjada a la façana ho diu ben clar: “La banca ens asfixia, la patronal ens explota, els polítics ens menteixen i CCOO i UGT ens venen”.
La idea és crear un espai de confluència per totes aquelles persones que se senten soles davant d’una crisi sistèmica que ataca totes les esferes de la nostra vida: hipotecades per l’especulació immobiliària; desnonats desemparats, silenciats i aïllats; joves que amb la reforma laboral cada vegada tindran més difícil mantenir els drets aconseguits pels nostres avis i àvies; dones explotades per la lògica capitalista patriarcal, immigrants que se’ls hi aplica la llei d’estrangeria, transexuals criminalitzades per defensar el dret al propi cos, treballadors i treballadores venudes per CCOO i UGT, i un llarg etcètera. Les classes populars estem patim: estem soles i desemparades per aquest Estat Absent que només ens porta a ser carn de canó d’empresaris i bancs.
Es una okupació simbòlica que vol fer reflexionar i activar a totes aquelles que no voleu continuar sent còmplices d’autoritats polítiques públiques, empresarials i sindicals. De la política del pacte i la pau social hem de passar a la política de lluita i de conflicte social. No ens podem quedar parades davant d’un Estat que sistemàticament trepitja els nostres drets. Les retallades socials, la reforma laboral i la submissió de les classes populars poden aturar-se: si aturem Barcelona el 29 de setembre i ens plantem davant la imposició d’una legislació que cada vegada ens allunya més d’una vida feliç i socialment justa, podem recuperar la confiança en nosaltres i crear xarxes de solidaritat i de suport mutu. I aquí la continuïtat de la lluita serà clau…
Ha nascut el Moviment del 25. Cuidem-lo, enfortim-lo, que s’extengui la rebel•lia i la vaga social!
Prendre la paraula
“Deixem de pagar! Arrenquem al Poder les condicions materials per a decidir de la nostra vida, i fem-les comunes! Alliberant-nos de l’economia capitalista, és a dir privada, fem de les condicions de vida una qüestió compartida, comuna i combativa”.
L’endemà seguiren les activitats al Banc, després d’una primera nit sense que es produís el previsible desallotjament policial. S’organitzaren les solidaritats necessàries, materials, afectives, comunicatives, polítiques. S’iniciaren tallers pràctics per a aprendre a autoorganitzar el treball i el consum, a crear cooperatives; s’obriren assessoraments legals a precaris. Es donà a conéixer un correu electrònic, publicat a tots els diaris de la ciutat, on podien escriure aquells que volien fer vaga i no podien, per tal que acudissin piquets als llocs de treball on actuava la repressió patronal. L’endemà eren incomptables, centenars, els correus electrònics demanant solidaritat. Des de call centers. Des de centres comercials. Des d’oficines de noves tecnologies. De cadenes de restauració. De subcontrates de centres culturals i artístics. De botigues de moda del centre. Dels serveis subcontractats de la bicicleta municipal. D’empreses auxiliars de serveis. Des de museus, hotels, des d’immobiliàries. Des de supermercats. Centenars de persones escrigueren demanant força col·lectiva, ajuda mútua, determinació. Els precaris de l’economia metropolitana i postmoderna, demanant l’existència de formes d’organització inventades fa 150 anys. Foren informats els piquets, foren informats els sindicats alternatius. Altra gent que es veia obligada a treballar portava diners de la seva jornada laboral, íntegra, per a les despeses de la lluita. Tot aquelles necessitats, aquelles potències, no s’haurien descobert sense el Banc. En la seva façana es pintà el gran mural: “Això no és crisi, se’n diu capitalisme”. El Banc havia pres la centralitat política a la ciutat -socialment, mediàticament-, i la vaga ja no podria ser la mateixa.
En el centre de la ciutat, l’activitat del Banc desbordà un carrer massa avesat a ser únicament receptor de la mercaderia-turista. De cop i volta, es feien assemblees de “les que no podien fer vaga”: s’hi parlava, per exemple, de la cadena mundial d’afectes. Hi assistien dones llatinoamericanes, habituals treballadores domèstiques, i persones amb diversitat funcional (terme alternatiu a “discapacitat”) que necessiten d’assistència per a viure. Entre la precarietat econòmica d’unes, i la precarietat existencial de totes, s’apostava per un canvi estructural d’organització de la vida, que posés l’autonomia i la dignitat de les persones en el centre.
Raons per una vaga social… … o una vaga per als i les que no poden fer vaga
Són milions les persones que no podran fer vaga el 29-S: treballadors i treballadores aturades, autònomes o falses autònomes, amb contractes temporals, parcials o que treballen en negre, mestresses de casa, immigrants, empleades domèstiques, cuidadores formals i informals, treballadores sexuals… Totes elles no poden arriscar-se a perdre el lloc de treball o deixar d’aportar un ingrés o unes atencions fonamentals per a la seva supervivència i la de les seves famílies. En un context on organitzar-se a la feina és difícil o impossible, cal bastir xarxes i alternatives que esdevinguin noves formes de vaga front el capitalisme salvatge.Així, no es tracta només de defensar el poc que queda dels drets laborals al mercat de treball, sinó de bastir alternatives horitzontals des de la base per sortir d’un model insostenible per a les persones i per al planeta que habitem; d’enfrontar l’actual crisi sistèmica, econòmica, de recursos i del treball de cura de les persones tot construïnt xarxes d’organització social i económica que posin la vida de les persones i el respecte per la natura al centre i dinamitin les desigualtats de gènere, classe i ètnia. Per què d’això en depén la nostra supervivència.
Així, s’obria un espai per a la política “en el lloc on la política no hi arriba”, i es convocà una assemblea per a què la gent parlés. No en aquella comunicació que crea valor, inocua i banal, sinó amb les paraules que fan mal de dir, que es diuen amb ràbia. No per a fer-hi discursos ideològics, que es neutralitzen ells mateixos, sinó per a dir el vincle col·lectiu, per a significar les vagues de cadascú o desercions al poder. Prendre la paraula, en un banc ocupat amb centenars de companyes, no va ser un exercici comunicatiu, va ser un desafiament polític, una interpelació mútua a passar a l’acció: “no tots els dies es pren un edifici com aquest”.
El Banc servia com espai abrupte per a teixir solidaritats entre barris i entre centres de treball. Però anava més enllà, i les individualitats es fonien en un nou relat:
“Vull sortir-me d’un model que em diu que sóc mercaderia, número, pasaport, compte de banc. Vull fer circular uns altres pensaments”
“Veig que no sóc la única en aquesta situació”
“Se me ha acabado la paciencia, en la huelga general la voy a liar. No os lo penseis compañeros, ir con la rabia por delante, a romperlo todo”
“Esta huelga es una oportunidad”
“Cada una tenemos una razón diferente para ir la vaga pero hoy las compartimos todas”
“Hoy yo trabajo en el bus turistico pero mañana estaré doblando sábanas, todos somos precarios y tenemos que buscar nuevas formas de lucha”
“Necesito herramientas para dejar de estar solo”
“No se como pero molaria buscar formas para que no nos perdamos entre todas”
“Aquest es un espai per a aprendre a fer vaga”
“Este gesto, esta ocupación, esta sorpresa, no se qué podrá lograr, pero yo creo que es un llamado a parar la indiferencia, a salir de este estado de resignacion”
“Nunca antes havia conectado con ningun grupo, mi trabajo es una mierda como todos”
“Porquè me siento infeliz en este sistema?”
“Organitzem-nos per a deixar de pagar, per a resoldre necessitats, per a poder resistir i combatre”
Amb aquella urgència d’estar junts, en comú, de desertar de la impotència de les vides individuals i cercar el suport mutu, s’anà gestant una potència política innombrada. El moviment del 25 era un web, un correu, uns torns de tasques, eren milers de persones visitant el Banc, eren debats delirants fins altes hores de la matinada. Eren mirades escèptiques de militants, incrèduls però alegres, sorpresos per un anonimat incomprensible. Eren aprenentatges d’altres generacions, d’altres autonomies. Eren comissions espontànies d’art, d’habitatge o de transports o de gènere, eren concerts i activitat frenètica i videos autoproduits i textos manufacturats i més pancartes i converses inspirades en el torreó. Eren cinc dies com cinc setmanes. Era un espai de vida “d’una vida que val la pena viure-la”. Era el dia abans de la vaga.
TEXT 1
Comunicat per la vaga del 29-s
AMB EL MOVIMENT DEL 25 DE SETEMBRE S’HA OBERT UN ESPAI NO NOMÉS FÍSIC, SINÓ SOCIAL I POLÍTIC A LA CIUTAT
A la crida realitzada a totes aquells i aquelles que volem fer la vaga, però tenim dificultats per exercir el dret a vaga, hem respost. Les precàries, els aturats, les treballadores domèstiques, els col·lectius amb diversitat funcional, els sense papers, les treballadores sexuals, les treballadores temporals, les persones hipotecades o ja desnonades…, hem decidit que farem nostre aquest espai com a mínim fins el dia 29 per construir un moviment que vagi més enllà de la vaga general. Doncs la nostra vaga no cap en un sol dia.
Així i tot, la vaga general de demà 29 de setembre és necessària: per a totes les persones que patim individualment uns problemes que són socials, és una oportunitat extraordinària per a expressar les nostres necessitats, els nostres desitjos i i les nostres propostes de manera col·lectiva.
Aquesta vaga ha de ser el moment per a trobar-nos i buscar el que ens uneix, aquesta vaga ha de ser la oportunitat d’organitzar-nos per a resistir en la vida quotidiana, per ajudar-nos mútuament i per a tenir prou forces com per lluitar i crear alternatives a les nostres situacions.
Aquesta vaga serà un èxit si d’ella en sortim més fortes: si abans estàvem soles, ara ens hem trobat.
La vaga ha de servir per a oposar-nos a les retallades socials que afavoreixen els rics i maltracten més a les que no tenim diners, però sobretot ha de ser el dia on tots juntes expressem al carrer les nostres exigències i les nostres solucions.
Necessitem aturar la reforma laboral que precaritza encara més als i les treballadores.
Necessitem resoldre d’una vegada el problema de l’habitatge, les hipoteques assassines, els lloguers abusius, els milers de desnonaments i desallotjaments, els milers de famílies sense casa.
Necessitem transport públic gratuït, per a moure’ns per la ciutat per anar a treballar o buscar feina o anar a passejar.
Necessitem aturar l’encariment constant dels preus, la vida cara que ens van imposar amb l’excusa de l’euro.
Necessitem accedir a la renda bàsica per a viure, doncs és intolerable que 300.000 barcelonines visquin amb 600 euros al mes.
Necessitem repartir la riquesa d’una forma profunda, acabar amb les desigualtats econòmiques insultants a l’inici del segle XXI.
Necessitem abolir lleis que van en contra de la dignitat humana com les ordenances del civisme, les lleis d’estrangeria i els seus centres d’internament, les presons per a pobres.
Necessitem repartir el poder i acabar amb qualsevol forma de discriminació per motius de gènere, color, opció sexual, nacionalitat o situació legal.
Necessitem acabar amb l’economia capitalista que ens tracta com a objectes.
Necessitem tornar a fer nostra la ciutat que ens expulsa amb el turisme i els hotels.
Per aquestes necessitats, i milers d’altres que volem que siguin parlades i escoltades entre totes i tots, ens proposem a nosaltres mateixes i a totes aquelles persones que se sentin interpel·lades a:
Crear Comitès de Vaga als barris o participar en aquells que ja estiguin constituïts, i consolidar-los més enllà del 29-S perquè esdevinguin Comitès per autoorganitzar la vida de forma col·lectiva.
Crear nous espais de resistència i ajuda mútua en els llocs de treball.
TEXT 2
Vidas Precarias. El malestar y las ganas de vivir estallan en Barcelona
La gente ha dicho basta. Las autoridades afirman que ha sido un grupo antisistema, jóvenes con estética okupa… Pues no. Hemos sido nosotros. Ese nosotros que las furgonetas de la policía histérica persiguió durante horas por la ciudad sin poder encontrarlo. Ese nosotros que aplaudía cuando se rompían los cristales del El Corte Inglés. Ese nosotros que tomó la palabra en la primera asamblea realizada en el banco expropiado de la Plaça Catalunya y dijo: “Tengo casi cincuenta años. Estoy en paro desde hace cuatro años después de trabajar toda la vida. Estoy desesperada pero esa okupación me ha devuelto la sonrisa”. En la dictadura democrática todo se puede decir y no sirve para nada. Sí, ciertamente. Pero que en un edificio de los más altos de la ciudad una enorme pancarta proclame “La banca nos asfixia, la patronal nos explota, los políticos nos mienten, CC.OO. y U.G.T. nos venden…. A la mierda” es una verdad demasiado insoportable para el poder. Porque además la gente acudía cada vez en mayor número. Y no había banderas ni consignas facilonas que ya nadie cree. El discurso tópico de la izquierda había quedado atrás. Éramos sencillamente vidas precarias que tomaban la palabra, y entonces asomaba toda la desesperación, y también las inmensas ganas de inventar caminos para resistir juntas. Para salir de esta cárcel en la que se ha transformado la vida. “A la mierda” era un grito de rabia. Pero poco a poco este grito se organizaba, se ampliaba, se enriquecía… miles de voces lo hacía suyo. Para la dictadura franquista cualquier conflicto de orden público era causado siempre por una minoría, y el modo de descalificarla consistía en decir que se trataba de “estudiantes”. Estudiante era sinónimo de vago. Ahora la dictadura democrática insiste como siempre también en calificarnos de minoría, aunque en este caso nos llame vándalos y gamberros. No quieren saber que esa minoría -ese nosotros que se rebela contra esta realidad – es la que hace la historia. Cayó (parcialmente) la dictadura franquista. Sabemos también que tarde o temprano ese sistema de opresión y miseria será agujereado como un gruyere. Porque miles de personas están inventando miles de salidas. Y caerá. Ellos tienen el día. Nosotros tenemos la noche. No pueden identificarnos y nunca sabrán quienes somos. por esos nos tienen tanto miedo.
TEXT 3
Post vaga: Crida per una coordinació territorial d’assemblees locals (fragment)
El 29 de setembre del 2010, jornada de Vaga General, amb la feina feta a barris, pobles, i ciutats, s’expressà una potència que s’havia mantingut invisible. Quatre dies abans, a Barcelona, alguns prenem la iniciativa a la Burocràcia de les grans centrals sindicals. El 25 de setembre, amb la manifestacio que interpelaba “Quina és la teva vaga?”, i sobretot amb la presa del Banc de Plaça Catalunya, vàrem generar una eina de primer ordre per l’articulació del malestar social i per a la seva transformacio en potència politica. En el procés haviem començat a forjar els comités de lluita als barris i les empreses, haviem començat a forjar l’Assemblea de Barcelona, sense la qual el 29/S no hagués estat el mateix. Recordem els piquets volants als eixos comercials dels barris durant la nit i a primera hora del mati, i els piquets que bloquejaben les empreses i centres logistics estratégics. Recordem el piquet massiu a les dotze del migdia a plaça Catalunya, els desbordaments, el desallotjament d’excepció del Banc. Recordem tota la tarda fins al vespre on qualsevol feia el que calia. Aquell dia els carrers tornaven a ésser vius contra una lògica econòmica capitalista que vertebra les nostres vides com una trama de ferro rovellada i funesta. I això no ha passat només ni de forma especial a Barcelona, aquesta potència s’ha expressat per tot el territori. Ens vam trobar en els piquets conjunts i en les accions, quan ens vam haver de protegir i quan vam haver d’atacar, erem extranys i de cop vam ser comuns, erem molts i de cop vam ser una sola potència, la qual es desfermà com ràbia i determinació. Ràbia que destruia els símbols del poder. Determinació a unir-se en l’acció, a romandre als carrers, i sobretot, determinació a continuar.